“Escultura per a una veu que guia”

Aquesta escultura s’obre amb una clau de sol.  No és casual: és l’inici, l’alè, la mà que obre la porta al cant.  Del seu traç en neix el pentagrama, camí viu que travessa l’aire i el temps.
Dins seu, les notes no són només música: són veus d’un poble ferm, que durant trenta anys ha cantat el que no es pot dir amb paraules.  

Darrere aquest traç musical, quatre figures prenen forma.

No tenen rostre, però tenen veu.

Aquesta obra és un homenatge a una coral, sí.
Però també és un gest cap al qui ha sabut escoltar abans de dirigir, que ha donat entrada al silenci, i ha teixit harmonia amb el gest. 

No representa un instant, sinó una continuïtat.
No clou, sinó que obre, com tota música que neix del cor.