Detall per a un Mestre d’escola (2001-2016)

Hi ha claus que no obren portes, sinó mons. Aquesta —de ferro forjat i memòria calenta— és una d’aquelles.

Fou seva. Del mestre. De qui obria cada matí l’escola com qui obre el cor. Mans senzilles i mirada de fars llunyans, descloïa no tan sols panys de fusta, sinó finestres d’infantesa, pensament i futur.

Amb aquella clau, girava el silenci i despertava paraules. Amb aquella clau, feia néixer camins on només hi havia interrogants. La feia servir per obrir ments, sí, però també per obrir ànimes. Perquè ensenyar —ell ho sabia— no era omplir, sinó encendre.

I cada volta de clau era una promesa: que aquell espai —aquella aula petita, de llum, pols i guix— era el principi d’un demà que no s’acaba mai.

Ara, la clau reposa. Ja no gira panys, però obre records. Penja potser d’un clau, o dorm en una mà, però segueix viva. Perquè en cada ésser que va aprendre a pensar, a estimar, a dubtar… ella encara gira.

I diu baixet: 

“Benvinguts. La porta és oberta.”